BaCk To YoU

Tot començà uns quans dies abans d’iniciar tota esta història, que sincerment, no m’havia acabat de plantejar. Vaig quedar en una excompanyera d’institut a la que feia molt de temps que no veía i que trobava a faltar. Estaguerem parlant de tot un poc i com no, el tema del meu viatge és colà entre cervessa i cervessa, records i anècdotes d’aquells anys al institut. De tot el que parlarem aquella vesprada-nit sobre el meu viatge hi hagué una cosa que em digué que em cridà l’atenció i em sorprengué de tal manera que fins i tot hui, sentat a un banc enfront dels dos ponts més representatius de la ciutat “Brooklyn Bridge” i ”Manhattan Bridge”, he tornat a recordar fent una mirada enrere, repasant cadascuna de les cosses que he viscut desde que vaig decidir realizar esta historia. I lo més curiós és que va ser només una pregunta: “Que vas a buscar allí?”

Encara, a dia de hui, no puc dir el que venia buscant exactament, supose que simplement viure una experiencia diferent i d’alguna forma tractar de coneixer un poc més qui sóc i com sóc. Sincerament no sóc conscient de que he conseguit traure d’aquesta experiencia, perque em senc el mateix, solament espere que tot eixe “aglomerat” de llocs que he vist, situacions que he presenciat i persones que he conegut de prop viatge a través del meu subconscient la resta de la meua vida per a eixir a la superficie en el moments més indicats moldejant d’alguna forma la meua percepció del món i en conseqüència la meua forma d’interactuar amb ell i espere siga la més “justa” i “correcta” posible.

Conscientment puc dir que una de les parts més important d’aquest viatge han sigut les persones que han estat presents en cada un dels destins que m’he marcat i també les que no estaveu. Pot sonar un poc a “inutilà” de Dani, però és la veritat, quan em trobava a qualsevol bar de NY o New Orleans amb la música en directe, pensava en lo que els SVA-TERS podien estar aportant aquelles nits amb la música, el bon rollo i la birra. Quan em trobava a les platges de San Diego i L.A. no podía parar de pensar mentres mirava als surfistes en lo que disfrutaría Enric amb les oles del Pacífic. Quan he estat mirant “jam sessions” als clubs de jazz típics de NY pensava en Reillo pujant a tocar i deixar a la “penya flipà”. Quan acompanyava a algúns amics de les diferents parts del món a un “restaurante español” entre plat i plat no podía deixar de pensar en Paquito i Vicen i la gracia que tenen per a fer-nos caure la “baba” solament amb l’olor que desprenen els seus plats. Quan em trobava al Golden Gate Bridge, contemplar als “windsurfistes” creuant la bahía de vora a vora a velocitats altíssimes em feia pensar en lo que anaven a disfrutar Rober i el Mauri navegant allí, després clar, de discutir si la vela havia de ser de tres i mig o de cinc… que no falte... jaja!!!! Quan caminava per qualsevol de les ciutats i paratges en els que m’he deixat caure sempre em venia a la ment la companyía infatigable de David, Rafa i Vicent , sempre al "pié del cañón" i que no ens ho conten, eh? I pensar lo que els pareixería a ells tal edifici, montanya o pont. Al igual que a les nits de festa loca i “jolgorio” (Rafa cabotaes? Eh David? Jajaja!!!!). I també com no, he trobat a faltar en determinants moments la genialitat per a fer humor intel.ligent del Dur i de Pau, traguent-li punta a totes les cosses imposibles d’explotar de forma irónica una mica més… Potser he pensat tant en tots estos moments en vosaltres perque potser les virtuts que teniu siguen precisament les que donen forma als meus defectes o potser simplement siga perque us trobe a faltar i ja està. No ho sé, ni m'importa... La qüestió és que la cosa encaixa, encaixem, i m’encanta que així siga… Per això escric el títol d’aquesta última entrada amb tota la felicitat del món com: BACK TO YOU (Bueno, tampoc passaría res si vinguereu vosaltres una “temporaeta” abans de tornar… jeje).

Per a acabar volía dir-vos després d’haver estat en EEUU (on es troba la meca del cine) que les pel.lícules americanes están molt bé, i tot el que ens conten ens fan emocionar-nos i adorar, odiar, respectar, temer… als personatges. Però, eh! Eixes pel.lícules duren solament de mitja dos hores o en el cas dels curt solament de 20 a 30 minuts. La nostra vida és una pel.lícula en versió original i basada en "echos reales”, “sin trampa ni cartón”… Xiquillos, cada dia quan ens alcem a desdejunar... “estamos grabando”, la claqueta sonà el dia que naixquerem i no hi han “tomas falsas”, cada escena és irrepetible…

DANI: Hi ha que intentar crear la nostra propia pel.lícula, tú elegeixes els personatges, els vestuaris… i que collons!!! Tú eres el “prota”…!!!!! El escenari és idoni, el coneixes millor que la palma de la teua mà, és el teu poble, el teu barri, ta casa. Si tens perea d’estudiar el guió… no te preocupes!!!! No hi ha ningún guió!!! Més fácil imposible!!!!! Simplement actua com tú eres!!!! (Silenci)

DANI: Solament hi ha un problema… “el final feliz”…

MULTITUD: (Cares de dubte i murmullo entre el personal)

DANI: Que supose que tots el preferireu, no? (Afirmant cara al públic reunit)

MULTITUD Síííí!!!!

DANI: Ahí us ajude jo… És molt fácil: si el que us agraden són les series, solament us heu de fixar la següent meta i una vegada la tingau una altra i després un altra i un altra i una altra… , si el que voleu és una trilogía doncs… viviu tres vides… Aaaahh!!!!

JAIMITO: I el argument?!!! Sí, sí, això!!!! I el argument que!!!!?

DANI: Jajajaja!!!! Això és lo més interessant de tot… sabeu perquè?

MULTITUD: Noooo!!!!! Perquèèèè?!!!

DANI: Perque la vida real és un camí misterios plé de sorpresses no escrites i si decidiu deveres adentrar-vos en eixa senda aneu a veure moltes cosses noves, tant de bones com de males. Però, el que si us puc asegurar és que aneu a aprendre moltíssim i això no té preu, cregue-me.

(Ara el autor se disculpa davant del lectors per la rallà que acaba d’escriure i posa com a escusa que s’estava llegint un guió de una pel.lícula que comprà quan estava a L.A. i li feia gràcia contar la seua prespectiva de la vida d’aquesta forma…)


Segur que quan mon pare llisca açò últim se li passa pel cap: Este xaval és un primaveras… “Ma jue” el coll jajjaja!!!!!! Però bueno, sincerament un poquet sí jeje. A lo que anavem, que la meua pel.lícula com ja vos diguí en la pasada entrada no acaba ací. Per a mí esta pel.lícula "acaba" en un “to be continued” i ja vos dic jo que ”las segundas partes pueden ser mejores”… per a confirmar la regla, no? Sols dir-vos que esteu convidats a formar part del meu "reparto" per a seguir construïnt noves emocions i nous sentiments junts que recordarem la resta de les nostres vides i que allà on ens trobem, per molt lluny que siga, sempre ens donaràn el dret de poder dir les paraules màgiques que donen nom a esta entrada... BACK TO YOU.

Un bes molt fort desde NY i per poc més temps.


A les 20:30 en el Noseque, no?

DANI.